NOTES al PROGRAMA

La soprano Èlia Casanova, junt al grup renaixentista Lucentum XVI, ens presenten el programa Dolcissimi respiri, títol d’un madrigal de la veneciana Barbara Strozzi, una de les dones compositores més important de la història. Una dona entre les moltes que podem veure cantant o tocant instruments en tantes pintures des de l’edat medieval fins al romanticisme. Protagonisme que, per contra, no trobem en les signatures de composicions, com si no estigueren capacitades per a la creació musical. Lluny de la realitat, hem de buscar el motiu en el rol atorgat per la societat patriarcal d’aquelles societats i que, malauradament, encara cueja. Relegades a determinats oficis i vetades per a d’altres, van ser poques les que  van aconseguir trencar els paradigmes establerts.

Aquest concert tindrà com a nexe comú la presència femenina en la música renaixentista dels segles XV i XVI, i el primer barroc del XVII. El percurs d’aquests segles s’iniciarà amb una selecció de polifonia renaixentista dels cançoners de Barcelona, Palau, Montecassino i Colombina. A través d’aquest recull, coneixerem costums i episodis de dones religioses, nobles i burgeses, això sí, sota el prisma d’homes compositors alliçonadors de la moralitzadora societat patriarcal imperant.

​

En Virgen, reina gloriosa del Cançoner de Barcelona, la mare de déu és presentada com a reina, igualant-la així amb els «divins» monarques, premiant l’engendrament de Jesús de Natzaret, i haver-ho fet sense haver estat fecundada. Les dones en molts textos són objecte del desig, com en l’intent de justificar l’adulteri per ser  La bella mal maridada, curiosament obra del Cancionero de Palacio de la cort d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, on aquests temes feien gràcia, mentre les dones eren majoritàriament les víctimes de les purgues de la inquisició. En canvi, en una altra del mateix cançoner, De ser mal casada, musicada per Diego Hernández, una dona es lamenta de les injustícies i vexacions a les que es veu sotmesa. El desig a la dona també està present en la inquientant, per la incitació a la pederastria, Niña e viña de la Colombina, cançoner d’ús a la mateixa cort i precedent al de Palacio, i que així es coneix per haver estat adquirit per Hernando Colom, fill de Cristòfor «el descobridor», en 1534. L’enyor per la pèrdua de l’amor d’una dona mora per haver estat «segrestada» per altres moros, està narrat en Aquella mora garrida. L’obra que ens tanca el repertori renaixentista i obri la porta al Seicento Itàlia, és altra peça sensual, com ho és Basciame mille, mille volte (besa’m mil voltes) de Luca Marenzio. Però la presència de peces escrites per homes encara tindrà una mostra més amb una contrafacta del Sarao de la Chacona del lleidatà Joan Aranyés a la que hem incorporat el text del poema Tant lo seny y fantasia del cançoner Sarao de amor de l’escriptor valencià del segle XVI Joan Timoneda.

​

I arriba l’hora de les dones compositores i del barroc amb Francesca Caccini, cantant de la cort florentina del Medici, com també ho eren sa mare Lucia i sa germana Settimia. La faceta de compositora, però, ha quedat invisibilitzada sota el cognom associat al seu pare, Giulio Caccini, molt interpretat ens els circuits actuals de la música antiga. El 1625 Francesca, coneguda com a La Cecchina, estrena La Liberazione di Ruggiero de l’isola d’Alcina, òpera on el protagonista masculí, Ruggiero, és un cobard i incapaç que resulta superat en imaginació, desigs, bondat i pensament, per dos dones, Melissa i Alcina. Sens dubte, la Liberazione del títol és tot un missatge reivindicatiu. D’aquesta òpera sentirem la simfonia d’obertura, enmarcada per autèntics safirs de bellesa com són les àries del seu Primo libro delle musiche de 1618:  Maria, dolce Maria, Lasciatemi qui solo, O Chiome belle i Chi desia di saper.

​

I pocs anys després, de Florència passem a República de Venècia de la mà de Barbara Strozzi, batejada com a Barbara Valle, filla d’Isabella Garzoni, criada de Giulio Strozzi, qui a més d’adoptar-la, va intercedir per a que el gran Francesco Cavalli fora el seu instructor musical, i fer-la entrar en la prestigiosa Accademia de Gli Incogniti. D’ella sentirem el madrigal Dolcissimi respiri, o el silencio nocivo, potser altre missatge de denúncia de la submissió femenina, la trista i commovedora Che si puo fare en versió instrumental, i l’alegre i espurnejant Amor dormiglione. Servisca d’homenatge a totes les dones que durant la història, i encara ara, han patit el jou del masclisme.